Aturats

Sempre he pensat, amb prepotència, que jo no seré la que em quedaré sense feina. Perquè, és clar, estar a l’atur representa -dins de l’imaginari col·lectiu sobre del qual construïm el nostre món- estar fora del sistema, no per decisió pròpia, sinó per expulsió.

Miro els marges amb el romanticisme i la impertinència d’algú que gaudeix i està protegit per les comoditats d’un sistema creat per fer-hi encaixar persones com jo. He crescut en una família més o menys estructurada, que m’ha aportat les eines psicològiques i emocionals sòlides per permetre’m no ofegar-se dins de les marees de la vida. He estudiat dins d’un sistema educatiu públic on he encaixat perfectament en totes les meves etapes d’estudiant i que m’ha donat el coneixement cultural, lingüístic i social per poder, després dels anys d’aprenentatge, convertir-me en una productora de béns i serveis.

El problema és que aquest últim pas ha funcionat a mitges. Perquè també formo part d’aquesta generació que malgrat trobar-se dins del rovell de l’ou, no ha pogut acabar d’entrar, amb totes les causes i conseqüències que suposa ser-hi, dins del món laboral. He treballat, sí, i en llocs de treball que requerien una alta exigència formativa i intel·lectual. Però amb contractes temporals, sous similars als d’una dependenta de supermercat -sense que hi tingui res en contra- i una feina, que en alguns casos, em provocava estrès, angoixa o avorriment. Què ha passat? Què hi ha de personal i què hi ha de sistèmic en aquesta equació?

Soc jo que estic perduda, que no trobo el meu lloc al món, que em podreixo en feines que consisteixen en passar-se moltes hores davant de la pantalla de l’ordinador? Probablement. Però també és conjuntural, és aquesta gran pressió sobre el treballador que provoquen els ritmes frenètics en què funciona el món de 2020 -amb o sense pandèmia- i són unes condicions laborals que farien plorar a la meva mare, per precàries, si ella les hagués de viure.

Quan els meus avis tenien la meva edat, no hi havia gaire gent que entengués la feina com un espai per al creixement personal. Avorrida, estressant o descoratjadora, la feina et permet menjar, pensàvem -i sí, també ho continuem pensant. Però alguna cosa que ha canviat. Han estat tots els anys de discursos neoliberals i cultura pop, els quals s’han encarregat de fer entendre que la feina no és ni per sempre ni per esclavitzar-s’hi. La realització personal i els canvis constants s’han incorporat dins de la nostra manera d’entendre el món, de viure i de treballar.

I jo em moc aquí, entre la recerca d’aquesta realització personal que em dignifiqui i l’acceptació resignada de la precarietat laboral, perquè a canvi significa la llibertat -certa o no- d’enviar a pastar fang qualsevol contracte per viatjar, un pla exitós entre els meus compatriotes generacionals, o perquè la feina no m’agrada prou com considero que ho hauria de fer. Perquè és igual, trobaré una altra opció nova, precària igual, però que em donarà noves perspectives i coneixements. I a mi no em costarà trobar-la, perquè, és clar, jo sempre estic ficada en mil històries, projectes i entitats que creen la xarxa que t’aguanta a la superfície. Jo tinc la formació i la capacitat per sobreviure de sobres dins d’aquesta selva. Jo m’enorgulleixo del meu currículum cada vegada que el llegeixo. Jo, també aquesta, estic a l’atur i m’està constant gestionar-ho emocionalment.

Perquè amb el que jo no compto és en haver d’estar a l’atur per obligació, perquè representa directament l’expulsió de dins d’un sistema en el qual per presentar-te als altres ho fas a partir de la teva professió. Em dic Marta i soc periodista, i mentre ho dic penso que és una mentida. Ser periodista vol dir treballar com a tal i jo no estic pas treballant de res. I aleshores, qui soc? Tinc legitimitat per continuar presentant-me com a periodista, si no hi ha ningú que es digni a acceptar una de les desenes de propostes que faig de reportatges i cròniques?

Presentar-me com a ‘Marta, aturada’, significa haver fracassat, significa un valor de mercat baix. Significa ser aquella a qui ningú respon els correus, a qui ningú té en compte per engegar o col·laborar en projectes motivadors que permetin guanyar diners i, sobretot, sentir-se útil i operativa. Perquè aquesta és la clau, no només és tracta de tenir molt poc marge econòmic per poder fer res, si no es treballa, sinó de convertir-te en un ciutadà que no exerceix les responsabilitats socials que se li van encomanar en el moment de néixer.

Fer coses, estar vinculada en projectes, tenir xarxa, és el que ens sosté a tots dins de la societat, és el flotador que permet no ofegar-nos per sempre. En canvi, sense rutina ni diners és perillosa la tendència que ens encamina a enfonsar-nos en l’espiral de l’exclusió social. Però jo, és clar, no arribaré pas allà, perquè tinc les eines de privilegiada per sortir-me’n, torno a pensar amb prepotència. A més, molt probablement no m’equivoco. Només és una temporada a la deriva.