Personetes

M’encanta que m’expliquin històries. Històries que expliquin com viu, estima i somia la gent. A l’Orient Mitjà beuen un cafè molt espès que deixa molta marca a la tassa quan te l’acabes. Per això, les dones grans, aquestes que tenen forma de bombona de butano i els falta alguna dent, diuen que poden llegir el futur en les marques del cafè.

El meu amic sirià va demanar-me que em fes un cafè i a l’acabar li fes una foto a la tassa. “Una de les meves veïnes de Síria és una professional de veritat, de les que realment sap llegir el futur dins del cafè. És kurda i els kurds en saben molt de tot això. Li enviaré la foto de la teva tassa perquè et llegeixi el futur. Només hi ha dues coses que no et pot dir, perquè va contra les normes, sobre l’amor i sobre la mort”. Vaja, oi, si les dues coses més importants per als humans són l’amor i la mort, quina gràcia té si no poden revelar-t’ho. Però tant és, perquè sigui com sigui ens ho passem bé, encara que jo sigui una incrèdula.

M’agraden les històries de les dones que llegeixen el futur en les tasses de cafè, de les dones que es pinten totes les mans de taronja henna per afavorir la bona sort, o de les que posen dents d’or, per marcar que tindran bona fortuna. Volia començar parlant d’aquestes dones, perquè m’agraden, perquè són molt de conte, i a mi sempre m'han agradat molt els contres.

L’altre dia li explicava en un amic jordà que no acabo de veure clares les relacions amoroses convencionals. Ens vam fer un fart de riure parlant mig de veritat i mig de broma de com estimem.

- Si li digués a la meva mare que m’he enamorat d’una noia occidental, atea, que no creu en el matrimoni es desmaiaria del susto. “Aquests occidentals sense moral”, diria.

- Si jo li digués a la meva mare que m’he enamorat d’un jordà, que me’n vaig a viure amb ell i amb tota la seva família numerosa, que per casar-nos em regalaran joies i or per poder comprar l’imprescindible per la meva casa, que, és clar, hauré de netejar i mantenir digne, a la meva Lourdes li agafaria un patatús. “Aquests moros incivilitzats”, ja m’ho diu.

Ens separen moltes coses, quilòmetres, llengües, creences, però vès si no ens ho passem bé, oi, Mahmoud, fent-ne broma. I mentre n'anem fent broma mengem tots dos del mateix plat d’arròs perquè tenim gana, perquè tots dos necessitem menjar. I que parlem del futur, de què volem i de com n’estem de perduts, perquè tots dos tenim por i esperança. I que riem i ens en fotem de les tonteries de les nostres famílies i dels prejudicis que també nosaltres arrosseguem.

Avui li haig d’escriure una carta d’aniversari a la meva tieta dels Hostalets, la que cuina tan bé, la que cuida el meu avi, la que mai parla de sexe. I penso que potser entre la meva tieta i les tietes del Mahmoud, que li pregunten que “i què, nen, tu quan et casaràs, que ja tens edat” tampoc hi ha tanta diferència, n’estic segura. I que tinguem unes tietes semblants, em fa certa gràcia.

Els jordans estimen, mengen, es relacionen, parlen diferent. Però és igual, perquè també estimen, mengen, es relacionen i parlen, en general. I també tenen por, se senten sols, els agrada riure i acariciar-se i estar acompanyats, i també s’estressen i criden i s’enfaden. I vès, que també són persones i quan els coneixes, amb les seves virtuts i defectes, aleshores els entens, te’ls estimes i, també, els odies una mica, perquè ningú és perfecte i tenen, com tothom, coses odioses i coses fantàstiques. Escric tot això asseguda en un sofà fet de palets de fusta, al costa d'una estufa de llenya i en una habitació on hi pengen quadres amb frases de Rosa Luxemburg, George Orwell o Angela Davis. Al fons de la sala dos jordans i un europeu d'aquests del nord nord toquen un instrument semblant al llaüt. És un espai d'aquests alternatius, que gestionen joves una mica cupis (encara que cap d'ells sàpiga què és ser cupi) i on fan activitats com cursos d'autodefensa feminista o de dansa tradicional beduina. Al final, més o menys i d'una manra o d'una altra, en todas partes cuecen habas, penso.