El desert jordà o el miratge de la llibertat

“Queda’t aquí, són una família molt maca, et tractaran bé. Jo haig de marxar a fer uns encàrrecs.” Marxa. Una dona gran, sense dents, somriu d’orella a orella i m’estira amb força cap a l’interior de la casa. Em fa gestos: que m’assegui, em vol dir, en un dels matalassos que envolten l’habitació, al costat d’altres dones que jeuen i criatures que xisclen i van d’un cantó a l’altre. L’únic moble de l’estança és una petita taula torta de fusta on hi ha la televisió, que se la mira mentre una fuma pipa l'únic home de l’habitació, un vell desdentegat. La més gran de les nenes em porta un te, amb molt de sucre, és clar. La dona gran només em mira i crida sense vocalitzar paraules en àrab que jo no entenc. Somric. És la tercera casa que visito aquest matí al poble de Rum, el més a prop del desert de Wadi Rum, després de Petra, la destinació més turística de Jordània.

L’hospitalitat és la llei, potser per això un dels nois que he conegut al poble em passeja per les cases: “Ara pots visitar la meva germana, aquesta és la casa del meu cosí, passa a veure el meu amic de tota la vida.” I així, vaig de casa en casa, d’habitació de dones a habitació de dones que jeuen, em donen un parell de tasses de te amb molt de sucre i només em miren i riuen; els faig gràcia, es veu, com si fos un producte exòtic. Tot i que ja veuen molts turistes, encara els sorprenen. Els falten les dents. La vegada que vaig conèixer un noi beduí amb les dents blanques i ben posades li ho vaig comentar: “Quines dents tan blanques”, la veritat és que em va sorprendre veure-les-hi així. “Un cosí meu té trenta anys i ja no en té ni una sola. Jo no vull acabar com ell i per això faig com fan els turistes: me les raspallo cada dia. A vegades fins i tot dues vegades.” Tot un detall que els turistes expandeixin la higiene dental sense saber-ho. Als turistes i als locals els han acostat els vols barats, la moda de visitar llocs llunyans i bonics, les ganes de fer-ne negoci, la indústria del turisme, la globalització, el capitalisme que s’expandeix. Uns i altres fan servir el Facebook i beuen Coca-cola. Amèrica és a tot arreu.

Les dones em continuen somrient. En una de les cases conec la Rula, que parla anglès i té la mateixa edat que jo. “He après anglès a la universitat. Ara ja he acabat i vull treballar, però com que soc una noia beduïna no puc treballar amb els turistes dins del desert, per això estic buscant feina de professora. M’agradaria tenir els meus ingressos per viure.” El treball remunerat, lligat amb l’educació, és un dels principals factors del canvi per a la situació social de les dones beduïnes. Tot i així, la divisió de tasques està encara basada en rols de gènere, en què les dones porten el gran pes del treball domèstic. Hi ha un petit percentatge de dones que treballen fora de casa, particularment en escoles, centres de salut i ONG, com explica l’estudi Dones i canvi social a la societat beduïna de Jordània de Mohammad Husni Abumelhim. Abumelhim també afegeix que les dones treballen en feines que representen un alt percentatge del total d’ingressos familiars, encara que sense cobrar-les. Són, per exemple, preparar iogurts o teixits i costures de llana per vendre o col·laborar amb el negoci turístic.

La Rula, com que de moment no ha trobat feina com a professora, es dedica a amassar el pa els dies importants, cuinar, netejar la casa, rebre les visites i cuidar els seus germans petits. També ajuda el pare i el germà en el camp amb tendes de roba on els turistes es queden a dormir una nit, màxim dues, per sentir com és viure en aquell entorn inhòspit, una “experiència beduïna autèntica”, com els agrada pregonar als propietaris dels camps. Ella no pot estar-se al camp, “podria ser perillós per una noia”, i així, s’encarrega de contestar els correus als turistes i gestionar les reserves a través d’internet. El pare i el germà parlen anglès de sentir-lo als visitants, però no el saben llegir ni escriure. La Rula, en canvi, ha estudiat la llengua a la universitat i és capaç de comunicar-se per escrit i a través de l’ordinador. De fet, el pas de la vida nòmada, que duien els seus avis, a viure en un assentament permanent, com és el poble de Rum, ha donat a les comunitats beduïnes moltes més facilitats per accedir a l’educació.

Camino pel poble, que és petit però difícil d’orientar-s'hi: sense cap mena de planificació urbanística i amb una estructura familiar extensa, per accedir a cases has de passar per dins el jardí d’altres, hi ha construccions unides per un forat a la paret del patí, carrers corbs i sense sortida, i molta vida al carrer: canalla i nois joves, principalment. Les dones hi passen poc, ràpid i amb niqab; de gent gran se’n veu poca. Vivint aquí, quan m’avorreixo, faig com fan els nois i surto al carrer a esperar que passi algú per fer-la petar una estona. Mig minut després sempre es para algú que em tracta amb amabilitat, em convida a un te, a conèixer la seva família, a ensenyar-me el desert i, si el vianant en qüestió és un home, moltes vegades, també, em llança alguna frase tan ensucrada com el seu te.

A vegades vaig fins a la Resthouse, a l’entrada de la població, on arriben els turistes abans d’entrar als camps del desert. És un lloc de trànsit on els nois del poble s’asseuen i es miren, comenten i intenten parlar amb els nous visitants. A alguns dels turistes els fa gràcia, d’altres se senten molestos, “per què no em deixen tranquil aquesta colla?”, deuen pensar. Aquí en mig del no-res, sense cap altra mena d’espai d’oci, penso que tampoc està tan malament com a distracció. L’hospitalitat de la qual estan tan orgullosos deu néixer, en part, de l’avorriment. A mi també me’n venen de ganes, de convidar algú a fer un te perquè m’expliqui la seva vida, d’escoltar històries i d’inventar-ne quan es fa fosc. Els jocs d’endevinalles són una bona manera de fer passar les hores i aquí se’n saben per omplir nits senceres.

Aquí mai estaràs sol, mai et faltarà un lloc per menjar ni per dormir, l’estructura familiar i tribal funciona, com no pot ser d’una altra manera en aquest lloc tan apartat de tot. La comunitat fa de xarxa, comparteix, ajuda. La tribu, però, que va ser creada com a salvavides, com a estructura social indispensable per sobreviure, també oprimeix, ofega. Per això, no estic d’acord amb els nois que conec al poble, quan tots em repeteixen que els agrada el desert perquè és on poden ser completament lliures, lluny de l’estrès i les preocupacions de la ciutat. I afegeixen que, a més, és un bon lloc per fer-hi negoci. Tothom vol treure partit d’un entorn valoritzat gràcies al turisme. Jo, però, no estic gens d'acord en què la llibertat completa es trobi a Wadi Rum, (si és que es troba enlloc), especialment si ets una dona i la vida està limitada a casa.