Rosa d'abril

Relat inspirat pel Sant Jordi de 2023

El millor moment del dia és quan es fa de nit i puc estar tranquil·la, ja no haig d’aguantar la veu dels locutors de notícies que expliquen desgràcies, ni músiques electròniques insuportables, ni crits o rialles d’humans. Quan tots dormen, jo recordo com eren els meus dies d’abans. Que com era la meva vida d’abans? Us ho explicaré.

Vaig néixer dalt d’una carena del bosc de Can Valls dels Hostalets, des d’on es veu Montserrat de punta a punta, prop d’un camp d’ametllers. No era sola, érem moltes germanes, no sabria dir-vos quantes, i vivíem totes juntes, en aquell bosc. En aquell temps no sabia que la vida podia ser diferent; per mi i per totes les que m’acompanyaven, viure significava estar-nos a la intempèrie dia i nit, hora rere hora, i sentir una fragilitat i una llibertat que eren absolutes. A vegades, s’ha de dir tot, la humitat em calava dins dels ossos i sí, ho passava malament. Però aleshores sortia el sol per escalfar-me la pell, i no hi havia en tot el món millor remei ni alegria més gran.

Recordo que la distracció que em feia més goig era mirar-me les plantes que m’envoltaven, mediterrània interior. Me les mirava i les admirava, com elles, de ben segur, m’admiraven a mi. I aleshores, quan ja me les havia mirat molt i molt bé, les respirava, provava de copsar-ne totes les essències. Sentia l’olor de romaní i de farigola, d’alzina, de pi i de roure. De molsa i de terra humida, els mesos més freds. I de ginesta, de lavanda i de flor d’ametller, a la primavera. Jo m’hi esforçava molt, també, a fer bona olor i, segons diuen, ho aconseguia amb escreix.

Amb la primavera, les abelles venien a visitar-nos i ens explicaven històries terribles: més enllà de casa nostra no hi havia tantes olors, ni tanta bellesa. Es veu, ens deien, que n’hi havia uns que ho havien omplert tot de ciment i la poca terra que quedava estava mig intoxicada. Elles es morien de fam a dotzenes i els costava horrors trobar espais com el nostre. Però jo no me’n preocupava gaire, perquè al final sempre tornaven a pol·linitzar-ho tot i mantenir viu el cicle de la vida.

Deixo anar un esbufec, poc m’ho pensava jo que em traurien de casa, em separarien de les meves germanes i del meu bosc i em ficarien dins d’aquest espai estrany, on les úniques aromes que sento són l’olor del netejavidres, els caps de setmana, i de cervesa, a les tardes. Aquí em panseixo i m’ensopeixo, sense tenir energia per mirar de copsar la poca llum que entra esmorteïda a través d’un invent que en diuen finestra. I jo, ai, voldria poder cridar per demanar-los que per pietat em deixessin marxar, per explicar-los que m’han tallat del roser per gaudir de la meva bellesa i el meu perfum, però que precisament per això no m’arriba la saba de la terra ni l’energia del sol i que així el meu únic destí és assecar-me, com rosa d’abril que ha perdut la planta.