Carta a casa

Els més amables dels meus amics, en assabentar-se que jo me n'anava per uns mesos al Marroc, sense acompanyant, m'embolcallaren, els darrers dies, d'un esguard benvolent on es llegia un puntet de recança. Més cultes i menys ingenus que un saltataulells que va dir-me "¡Alerta amb els lleons!", ells s'acontentaren de mormolar un tímid "¡Vés amb compte!".

Però si algú se'ls hagués encarat en demanda d'explicacions, penso que no haurien pogut definir quin, ni on, era el pretès perill. ¿Clima? ¿Malalties? ¿Fauna? ¿Habitants?

Aurora Bertrana, 1935.

És difícil explicar com em van les coses per Jordània. Em passa que moltes vegades recordo mun pare, perquè li explicaria això i allò i no li puc explicar i aleshores em venen moltes ganes de plorar. I ploro molt aquí, d'amagat perquè em fa vergonya, perquè encara no tinc prou confiança amb els companys i perquè em fa mandra haver de donar explicacions a ningú. Hi ha vegades que, en canvi, em poso contenta perquè el papa em va ensenyar coses rutinàries que em serveixen per anar pel món.

També em passa que voldria menjar-me Jordània sencera, entendre-la, conèixer la gent que hi viu, saber com moure-m'hi, analitzar-la i escriure-la. Però no sempre ho aconsegueixo i aleshores m'atabalo perquè vull fer més. I dic que, a poc a poc, Marta, tot anirà venint i ja aniràs entenent com va aquesta part de món, només has de conservar la curiositat.

Però a més a més, a Jordània, a vegades, també, em sento molt viva, com em sento sempre que viatjo i aprenc. Un dia, amb aquell desordre moro que m’enganxa, pugem en una furgoneta blanca sense seients que va a cent per hora en mig d’un trànsit que no segueix normes. Entrem en un pis d’algú que no conec, escolem música, ballem, i després amb tot de gent a qui no conec gaire pendonegem per la ciutat.

I pendonejant arribem a l’oficina on cada matí anem a treballar. A aquestes hores del vespre l'edifici està tancat, però fora, just abans d'entrar hi ha la catifa de l’entrada. Amb un noi d’Alep amb qui treballo ens mirem i ens posem a riure. Ja ens hem entès. Comencem a saltar sobre la catifa, hi refreguem les sabates, hi ballem. Ho fem perquè el conserge de l'edifici es passa tot el sant dia netejant la maleïda catifa i cada dia, quan entrem a treballar, comentem com d’avorrit ha de ser tenir aquesta feina.

Ara nosaltres volem embrutar-li la catifa perquè tenim ganes de fer maleses, perquè simplement volem jugar i sentir-nos vius. I és en aquest instant que soc feliç. Per un moment no tenim més llar que aquesta catifa i és igual que jo, a la meva casa de veritat, ja no hi tingui pare, o que ell no tingui el que vindria a ser el seu Cal Titus, ni el seu Hostalets, ni la seva colla d'amics sencera, perquè una absurda guerra -com totes les guerres- li ha cremat tot. Però malgrat tots els malgrats nosaltres som aquí i estem vius.